Ha nascut un fantasma d'entre les cendres de les ales americanes, i avança cap a un cel blau: Wilco (The Show)

04/06/09, i l'escenari triat, L'Auditori. No feia ni un any que els Wilco trepitjaven la capital catalana per oferir un dels seus espectacles. Aquesta vegada, però, s'han decidit per un format diferent, dins l'extensió de la seva extensa gira, que, en els inicis, va servir per presentar el disc Sky blue sky, i que ha acabat amb petites incursions de cançons del seu imminent treball anomenat simplement Wilco (the album).

No descobrirem res nou sobre aquesta impressionant banda de Chicago; uns directes impecables, sensibilitat extrema, precisió instrumental i sonora, visceralitat... Ho podriem deixar amb una sola paraula: emoció. S'apaguen les llums, i el protocol del local es fa audible per megafonia: res de mòbils engegats ni aparells de gravació. Com és d'esperar, ni cas. El concert comença amb temes molt correctes com per exemple Hell is Chrome i You are my face. No és un inici espectacular, podriem dir que el moment més emotiu entre les 6-8 primeres peces és la interpretació de Remember the mountain bed. Una preciosa cançó on Tweedy demostra la seva faceta més melancòlica de la mà de Cline. Side with the seeds és el detonant de que alguna cosa està canviant i que estem entrant en una espiral de sensacions fantàstiques. A shot in the arm és el que ens injecta directament l'enèrgica interpretacio d'aquesta composició. Jesus, etc. no decepciona en absolut, segueix amb la perfecció guitarrera de Impossible Germany, i la gent ja extasiada esperant l'impressionant solo de guitarra que acaba complementat amb un riff que talla la respiració en sec i fa exclatar el públic com si es tractés de la culminació d'una jugada fubtolística blaugrana perfectament trenada. Abans del primer bis, cal destacar Humminbirg i Via Chicago, per plorar a llàgrima viva. La part final del concert conclou amb dos bisos de quatre cançons el primer i tres el segon. No es perd la intensitat en absolut. Tenia un cert apreci per The late greats i no se la guarden al tinter. Del seu futurible treball, nomes n'interpreten un o dos talls: excepcionals, almenys en directe. I, per acabar, retornen als orígens amb una imponent Hodoo Vodoo i ho rematen amb I'm a wheel.

Dues hores i quart de bones vibracions i, com bona part dels assistents, amb ganes de més i més. Cadascú amb les seves prioritats. En el meu cas, m'hagues decantat: Handshake drugs, Can't Stand it, I must be high, Casino Queen i La lluna en un cove.

En sortir de l'aparcament, engego la ràdio i fan un petit espai dedicat al concert. Em quedo amb la pregunta següent: què té Wilco d'especial?